VIURE EL CRISTIANISME

Tot començant un nou curs, crec que és important aturar-nos a pensar com vivim -realment- el nostre cristianisme. Valorar, amb sinceritat, si les nostres pràctiques cristianes (a casa, amb la família, en el treball, a l’església, quan ens quedem sols, etc.) s’han convertit en accions rutinàries, sense una veritable vitalitat interior, amb una influència mínima en la vida que ens envolta. La situació general del món sembla patir un combinat històric que converteix el moment actual en la mare de totes les crisis (tal com llegia, no fa gaire, en un article periodístic); per això, hem de sentir que la nostra vida és capaç de revitalitzar-se gràcies a la fe. No quedar absents i marginats dels grans reptes que ens afecten a tots, com si la nostra creença religiosa fos només una peça de museu.

La nostra comunitat cristiana no pot deixar-se envellir per la falta de creativitat, compromís, audàcia i esperit renovador. Es pot dir que psicològicament, moltes persones de la nostra societat, agonitzen en estat pal·liatiu, abatudes i deprimides pel cansament, per la desesperança, per la falta d’ideals. Però, la nostra fe en Crist ha de ser transformadora i als primers que ha de salvar i ressuscitar, és a nosaltres mateixos. No podem viure arrossegant uns costums pietosos que no influeixen suggerentment en tota la nostra vida real, amb els seus conflictes i realitats més complexes. El filòsof danès Sören Kierkegaard, va lluitar valerosament per recuperar una experiència religiosa que fós intensa, valuosa, capaç d’incidir decisivament en el conjunt de la vida. D’ell és aquest pensament: “L’heroisme cristià, molt rar, per cert, consisteix que un s’atreveixi a ser ell mateix, un home individu, aquest particular home concret, només davant de Déu, només en la immensitat d’aquest esforç i responsabilitat”.

Demano a la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la Diòcesi de Barcelona a la qual pertanyem i que celebrarem el dissabte 24 d’aquest mes, que intercedeixi per a nosaltres com a cristians de Teià. Que ens ajudi a viure el nostre cristianisme, gràcies a una fe realment viva, que revitalitzi tot el nostre ésser amb un nou ardor.

Mn. Esteve Espín Cifuentes

SETMANA SANTA

SETMANA SANTA

DIUMENGE DE RAMS Benediccio de Rams…………………………………..11:45 Missa…………………………………………………………….12:00 DIMECRES SANT Missa i “Salpàs”…………………………………………..08:00 DIJOUS SANT………………………………………………………….20:00 DIVENDRES SANT Viacrucis………………………………………………………..18:00 Ofici de Passió………………………………………………19:45 DISSABTE SANT Vigília Pasqual……………………………………………..22:00 DIUMENGE DE RESURRECCIÓ…………………………….12:00

LA PIRÀMIDE INVERTIDA

Vam participar com a parròquia a la “Trobada Diocesana de Dinamitzadors Sinodals” (5-2-22). Va ser una experiència força enriquidora. Vam compartir molts aspectes d’aquest caminar junts, que ens demana l’Església. En acabar, se’ns va suggerir expressar en veu alta, allò que a cadascú ens havia impressionat més. Jo, com a capellà, vaig demanar el micròfon i vaig dir que m’havia colpit molt la imatge de la piràmide invertida, que el Papa Francesc ha fet servir en alguna ocasió, per a referir-se a la necessitat que tenim els ministres de ser humils servidors.

Va ser en un Discurs al 50è Aniversari de la Institució del Sínode de Bisbes, on va afirmar: “La sinodalitat, com a dimensió constitutiva de l’Església, ens ofereix el marc interpretatiu més adequat per comprendre el mateix ministeri jeràrquic (…)(A l’interior de l’Església) ningú no pot ser <<elevat>> per sobre dels altres. Al contrari, a l’Església cal que algun <<s’abaixi>> per posar-se al servei dels germans al llarg del camí (…) en aquesta Església, com en una piràmide invertida, el cim es troba per sota de la base . Per això els qui exerceixen l’autoritat es diuen “ministres”: perquè, segons el significat originari de la paraula, són els més petits de tots.”

A mig mes d’abril celebrarem la Setmana Santa. El Mestre ens rentarà els peus i ens demanarà fer-ho també entre nosaltres. Què Ell ens ajudi a caminar junts i mantenir una escolta recíproca on cadascú aprengui a donar-se de veritat als altres i assumir que l’única autoritat és l’autoritat del servei i l’únic poder és el poder de la creu.

Mn. Esteve Espín Cifuentes

HORES DE SANG

La progressiva acumulació de notícies negatives que s’han produït amb la crisi sociosanitària del coronavirus, arriba a un punt d’extremada gravetat amb la dramàtica invasió a Ucraïna. L’esclat destructiu de la violència fraticida entre països molt propers a nosaltres, ens ha agafat desprevinguts, sense arribar a ser conscients dels nous problemes que una guerra d’aquest tipus amaga. Tots estem vivint hores amargues i hem de treballar per una pau cristiana, justa, duradora i res partidista.

La Verge de Vladímir (en ucraïnès, Вишгородская икона Божьей Матери) és una icona de principis del segle XII, el més antic d’origen bizantí i un dels més célebres i venerats d’aquelles terres. El 1131, aquesta icona va ser traslladada de Constantinoble (Bizancio) a Kíev. La manera de presentar la Mare de Déu porta el nom de “la Mare de Déu de la compassió”.

Demanem a la Mare de Déu de la Tendresa, especialment venerada entre els nostres germans ortodoxes, que sapiguem viure el perdó i la reconciliació que Europa i el món tan necessiten. Que el seu formidable patrimoni de cultura, de fe i de germanor, en Crist la nostra Pau, no quedi reduït a cendres.

Mn. Esteve Espín Cifuentes