EL FILL DELS HOMES

A finals de novembre vaig participar en el cinefòrum del CMC La Unió, amb la pel·lícula d’Alfonso Cuarón, Fill dels homes (2006). El mateix títol és, una més, de les múltiples ressonàncies religioses del film. Aquesta és l’expressió més utilitzada per referir-se als Evangelis a Jesús de Natzaret. La trama gira al voltant del naixement d’un nen en un context molt violent, d’esterilitat mundial. Per moments, et sembla estar contemplant una mena de moderna nativitat bíblica. El planeta s’ha tornat infèrtil, sense nens, la procreació fa temps que no existeix. És un futur distòpic tenyit de tristeses i brutícies. Als anuncis comercials reparteixen Quietus, un medicament per suïcidar-se sense dolor.

Un moment preciós de la pel·lícula succeeix en una establia. Veiem la dona jove que s’ha quedat embarassada, entre vaques, protegint-se el pit enmig de la nuesa. Curiosa metàfora postmoderna de la maternitat, un cant a la vida en general, simbolitzada en aquest nen que s’està gestant al ventre d’una mare. Aquesta escena recorda moltíssim la idea de la Nativitat cristiana. La metàfora bíblic-religiosa de la pel·lícula és clau. Al darrera fons, ens està parlant de la imperiosa necessitat que tenim tots, d’un salvador innocent capaç de rejovenir un món crepuscular, desencantat i apocalíptic.

Aquest desembre celebrarem el naixement de Crist, malgrat tants desastres, tantes pors i crispacions com ens envolten. Desitjo que -inspirant-nos en sant Joan- per mitjà de la fe que professem, puguem dir: “Vaig veure (…) un núvol gran, i sobre el núvol un que hi seia, semblant a un fill d’home, que duia al cap una corona d’or.” (Ap. 14,14). I que aquesta esperança cristiana ens ajudi, de veritat, a renovar les nostres vides i al món sencer.

Mn. Esteve Espín Cifuentes

CLUB DE LECTURA PARROQUIAL

"¡Qué ocupación tan agradable esa de permanecer echado de espaldas y mirar hacia arriba! Se tiene la sensación de estar viendo el mar sin fondo que se extiende debajo de uno, que los árboles, en lugar de salir de la tierra, descienden cual raíces de gigantescas plantas y caen verticalmente en las aguas cristalinas; el follaje adquiere unas veces transparencia de esmeralda y otras una tonalidad opaca, de color castaño dorado. En algunos sitios, lejos, una pequeña hoja que sirve de prolongación a una delgada ramita se mantiene inmóvil en un jirón azul del transparente cielo y junto a ella se balancea otra, que con su movimiento, que parece espontáneo y no debido al viento, recuerda el juego de las aletas de un pez. Semejantes a mágicas islas submarinas, las redondas nubes blancas se aproximan y cruzan lentamente, y de pronto, todo este mar, este aire resplandeciente, estas ramas y estas hojas inundadas de sol, todo se diluye, se estremece con un fugitivo destello, y se eleva un balbuceo trepidante, lleno de frescor, semejante al interminable roción de la repentina marejada. Uno permanece inmóvil, mirando, y no hay palabras para expresar la alegría, la dulzura, la quietud que experimenta. Uno mira: el profundo y purísimo azul del cielo provoca en nuestros labios una sonrisa tan casta como él, como las nubes que flotan, y uno tiene la sensación de que al mismo tiempo que ellas desfila lentamente por su alma toda una cadena de recuerdos felices uno tiene la impresión de que la mirada se pierde en la lejanía, arrastrándole hacia ese tranquilo y radiante abismo y que le resulta imposible apartarse de esa altura, de esa profundidad...."

Interessats contacteu: 616 69 41 27

És un extraordinari cicle de relats!     

VIURE EL CRISTIANISME

Tot començant un nou curs, crec que és important aturar-nos a pensar com vivim -realment- el nostre cristianisme. Valorar, amb sinceritat, si les nostres pràctiques cristianes (a casa, amb la família, en el treball, a l’església, quan ens quedem sols, etc.) s’han convertit en accions rutinàries, sense una veritable vitalitat interior, amb una influència mínima en la vida que ens envolta. La situació general del món sembla patir un combinat històric que converteix el moment actual en la mare de totes les crisis (tal com llegia, no fa gaire, en un article periodístic); per això, hem de sentir que la nostra vida és capaç de revitalitzar-se gràcies a la fe. No quedar absents i marginats dels grans reptes que ens afecten a tots, com si la nostra creença religiosa fos només una peça de museu.

La nostra comunitat cristiana no pot deixar-se envellir per la falta de creativitat, compromís, audàcia i esperit renovador. Es pot dir que psicològicament, moltes persones de la nostra societat, agonitzen en estat pal·liatiu, abatudes i deprimides pel cansament, per la desesperança, per la falta d’ideals. Però, la nostra fe en Crist ha de ser transformadora i als primers que ha de salvar i ressuscitar, és a nosaltres mateixos. No podem viure arrossegant uns costums pietosos que no influeixen suggerentment en tota la nostra vida real, amb els seus conflictes i realitats més complexes. El filòsof danès Sören Kierkegaard, va lluitar valerosament per recuperar una experiència religiosa que fós intensa, valuosa, capaç d’incidir decisivament en el conjunt de la vida. D’ell és aquest pensament: “L’heroisme cristià, molt rar, per cert, consisteix que un s’atreveixi a ser ell mateix, un home individu, aquest particular home concret, només davant de Déu, només en la immensitat d’aquest esforç i responsabilitat”.

Demano a la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la Diòcesi de Barcelona a la qual pertanyem i que celebrarem el dissabte 24 d’aquest mes, que intercedeixi per a nosaltres com a cristians de Teià. Que ens ajudi a viure el nostre cristianisme, gràcies a una fe realment viva, que revitalitzi tot el nostre ésser amb un nou ardor.

Mn. Esteve Espín Cifuentes

SETMANA SANTA

SETMANA SANTA

DIUMENGE DE RAMS Benediccio de Rams…………………………………..11:45 Missa…………………………………………………………….12:00 DIMECRES SANT Missa i “Salpàs”…………………………………………..08:00 DIJOUS SANT………………………………………………………….20:00 DIVENDRES SANT Viacrucis………………………………………………………..18:00 Ofici de Passió………………………………………………19:45 DISSABTE SANT Vigília Pasqual……………………………………………..22:00 DIUMENGE DE RESURRECCIÓ…………………………….12:00

LA PIRÀMIDE INVERTIDA

Vam participar com a parròquia a la “Trobada Diocesana de Dinamitzadors Sinodals” (5-2-22). Va ser una experiència força enriquidora. Vam compartir molts aspectes d’aquest caminar junts, que ens demana l’Església. En acabar, se’ns va suggerir expressar en veu alta, allò que a cadascú ens havia impressionat més. Jo, com a capellà, vaig demanar el micròfon i vaig dir que m’havia colpit molt la imatge de la piràmide invertida, que el Papa Francesc ha fet servir en alguna ocasió, per a referir-se a la necessitat que tenim els ministres de ser humils servidors.

Va ser en un Discurs al 50è Aniversari de la Institució del Sínode de Bisbes, on va afirmar: “La sinodalitat, com a dimensió constitutiva de l’Església, ens ofereix el marc interpretatiu més adequat per comprendre el mateix ministeri jeràrquic (…)(A l’interior de l’Església) ningú no pot ser <<elevat>> per sobre dels altres. Al contrari, a l’Església cal que algun <<s’abaixi>> per posar-se al servei dels germans al llarg del camí (…) en aquesta Església, com en una piràmide invertida, el cim es troba per sota de la base . Per això els qui exerceixen l’autoritat es diuen “ministres”: perquè, segons el significat originari de la paraula, són els més petits de tots.”

A mig mes d’abril celebrarem la Setmana Santa. El Mestre ens rentarà els peus i ens demanarà fer-ho també entre nosaltres. Què Ell ens ajudi a caminar junts i mantenir una escolta recíproca on cadascú aprengui a donar-se de veritat als altres i assumir que l’única autoritat és l’autoritat del servei i l’únic poder és el poder de la creu.

Mn. Esteve Espín Cifuentes

HORES DE SANG

La progressiva acumulació de notícies negatives que s’han produït amb la crisi sociosanitària del coronavirus, arriba a un punt d’extremada gravetat amb la dramàtica invasió a Ucraïna. L’esclat destructiu de la violència fraticida entre països molt propers a nosaltres, ens ha agafat desprevinguts, sense arribar a ser conscients dels nous problemes que una guerra d’aquest tipus amaga. Tots estem vivint hores amargues i hem de treballar per una pau cristiana, justa, duradora i res partidista.

La Verge de Vladímir (en ucraïnès, Вишгородская икона Божьей Матери) és una icona de principis del segle XII, el més antic d’origen bizantí i un dels més célebres i venerats d’aquelles terres. El 1131, aquesta icona va ser traslladada de Constantinoble (Bizancio) a Kíev. La manera de presentar la Mare de Déu porta el nom de “la Mare de Déu de la compassió”.

Demanem a la Mare de Déu de la Tendresa, especialment venerada entre els nostres germans ortodoxes, que sapiguem viure el perdó i la reconciliació que Europa i el món tan necessiten. Que el seu formidable patrimoni de cultura, de fe i de germanor, en Crist la nostra Pau, no quedi reduït a cendres.

Mn. Esteve Espín Cifuentes